divendres, 29 de gener de 2010

Als MRP els tiren . J.M. Bonafé

Als MRPs els tiren…
Jaume Martínez Bonafé

Als Moviments de Renovació Pedagògica els tiren del Consell Escolar Valencià, i no passa res. Com al poema de Brecht, ¿recordeu? Vindran per uns, i per uns altres, i finalment, també, un dia, ens tocarà a nosaltres. I no passarà res. O sí.
No se ben bé que feien els MRPs al Consell Escolar. No he llegit a la prensa sindical, ni a la premsa ordinària, molts documents, intervencions, consultes, o propostes que pugueren fer estes organitzacions a eixe “organisme consultiu”. Tampoc he rebut cap e.mail que m’ho contara, ni ho he llegit en cap altre lloc. Mire la pàgine web de la Federació d’MRPs i tampoc trobe un espai significatiu sobre la cosa. Però era important -per a mi-, aquesta presència institucional al Consell Escolar Valencià. Si més no, perquè suposava el reconeixement de la seva existència i la memòria del que els mrps han significat i poden continuar significant en la transformació i millora de l’escola pública. No m’emociona el Consell Escolar Valencià perquè és un espai socialment esmorteit per una dinàmica política mortuoria. No se quanta gent de la que hi ha dintre es creu eixe espai institucional i no se quanta de la que hi ha fora el coneix, el necessita, el reclama, el valora. És una de les trampes de la democràcia formal, organitzar l’avorriment, i dificultar l’entusiasme. Però era important que allí dintre hi haguera una veu, un nom propi, i unes sigles, que identifiquen una possibilitat de futur, una possibilitat de compromís històric amb la renovació pedagògica. Vivim una llarga etapa de precarietat històrica. La miopia moral amb la que conduim les notres pases ens porta cap a una forma de submissió intel·lectual per la que acceptem que tot parega efimer, banal, puntual, anecdòtic, fins i tot innecessari. Al llarg de la meva vida professional i militant he vist massa vegades gent molt diversa amb ganes de prejubilar els mrps. ¿per què? No sé que faria o que diria el company o companya que anava a les reunions del Consell Escolar Valencià. Per a mi la presencia d’eixe home o eixa dona era un simbol que a l’escola pública hi ha encara gent que no ha oblidat el sentit original, la força real del treball de renovació pedagògica a l’aula: conrear la llibertat humana, defensar la justicia social, engrandir la tolerància i el respecte per la diferència. Pot ser perquè el símbol existia, algú ha decretat l’expulsió. Una veu menys, i si no hi ha verb no hi ha carn.