dimarts, 26 de juny de 2012

El sistema educatiu valencià davant el repte del plurilingüisme.


En aquest País nostre, els experts són molts i molt agosarats. Opinar és lliure i assentar càtedra també. Almenys així s'afirma de forma rotunda en la barra de molts bars del País Valencià tots els matins a l'hora d'esmorzar.
Per sort també comptem amb, excel·lents professionals, experts en plurilingüismes gràcies als quals la reflexió que s'ha fet sobre el tema és referent científic en moltes universitats. Tot i això, en aquestos moments el soroll acumulat sobre el tema, mereixeria una pausa i una reubicació dels termes del debat tenint en compte certs elements que potser s'hagen desvirtuat i que caldria retornar al seu lloc.

Així us proposem diferents recorreguts per tractar d'eliminar el gra de la palla sobretot pel que fa a les veritats infal·libles.

A)Tota la vida ?...

Per als ensenyants actuals, els que tenen menys de 45 anys, el que ha passat en tota la seua vida ha tingut situacions molt diferents que caldria recordar
Hem de tenir clar que l'escola que coneguem avui sols té, a l'estat espanyol un poc més de 40 anys i a la resta d'Europa a penes uns 10 anys més. La Llei General d'Educació, arribava en un moment de creixement econòmic i demogràfic molt marcat que anava acompanyat d'un accés a cada vegada major a la cultura. Les escletxes del franquisme s'aprofitaven per anar perdent la por esperonats per la gent immigrant i/o els turistes que aportaven una visió diferent d'Espanya a la difosa pel NODO.
Mort el dictador, ja es cridava obertament “llibertat, amnistia i estatut d'automia”. Fins que el 6 de desembre de 1978 s'aprova per majoria absoluta i absolutista l'actual constitució espanyola. Estava recolzada per gairebé totes les forces polítiques de l'estat espanyol però les foscors de la carta magna no mancaven de deixar-nos perplexos a alguns. En el cas que ens ocupa, l'article 3 de la Constitució delimita clarament la llengua del territori espanyol quan diu:
1.      El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
No hi ha possibilitat que cap comunitat autònoma amb llengua pròpia diferent del castellà puga ser monolingüe. La solució al problema de llengua adoptada per exemple per Bèlgica no és possible. Tal vegada aquesta solució no haja resolt la situació belga per si que ha situat el debat en un planol diferent al lingüístic.
El punt 2 del citat article es diu:
2.      Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
Aquest segon punt fou, en el seu moment un gran avanç sobre l'Espanya franquista. Malgrat el que diga Joan Carles de Borbó, estava prohibit i perseguit per la llei parlar en català. Però avui aquest article ens mostra les seues mancances. Si en aparença sembla obert a que cada estatut tanque el nivell de coneixement de la llengua autònoma exigible, en la pràctica, la sentència sobre l'Estatut de Catalunya ho deixa ben clar, l'única llengua de la qual s'exigeix el coneixement a tot el territori de l'Estat Espanyol és el castellà.
La llei Palasí va continuar vigent amb esmenes fins a la promulgació de la Logse. En 1992 complia 22 anys, més que qualsevol llei de les tres que s'han promulgat des d'aquell moment. Era General, doncs per a tota la població, i Bàsica, és a dir que establia els coneixement bàsics que haurien d'adquirir tots els ciutadans de l'Estat Espanyol. Va aconseguir, als anys 80, l'escolarització gratuïta de la pràctica totalitat de la població i permetre que es desenvolupara l'ensenyament plurilingüe. En primer lloc instaurava per primera vegada a l'ensenyament obligatori, una llengua estrangera dins del currículum. Fins eixe moment s'estudiava sobretot Francés al Batxiller (el de 6 anys i Preu o Cou) i, doncs, se'n reservava el coneixement a l'èlit de la societat que aconseguia accedir als ensenyaments mitjans Però amb la llei Palasí es democratitzava l'ensenyament d'una llengua estrangera per a tothom a partir dels 11 anys.
Per altra banda, l'oposició franquista reivindicava les llibertats nacionals i el Català a l'Escola. Des de finals de la dècada de 1970 els conflictes pedagògics i lingüístics que es venien donant havien portat a sancionar diversos ensenyants. Tot i això lluny de ser coercitives les represalies, eren molts ensenyants els que lluitaven per introduir l'ensenyament del i en Valencià amb materials com els Vents del Món, El llibre de Pau, El Roser i la Siap i materials auto elaborats que es reproduïen amb “la coca”. Amb aquesta empenta s'aconseguia en 1982, sis anys després de la mort de Franco, l'anhelat Estatut d'autonomia i La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. A l'any 1984, es regulava l'aplicació de la LUEV a l'ensenyament a través d'un decret. Cal assenyalar que aquestes mesures venien a donar, en molts casos, legalitat a situacions de fet. Així, quan en 1984 comencen les primeres escoles en valencià, algunes no ho fan per etapes sinó directament en tots els nivells ja que feia molts anys que el seu ensenyament era en Valencià.
Així doncs l'ensenyament en Valencià sols té 30 anys d'existència. Aquest temps que pot semblar molt, és en realitat molt reduït ja que a penes representa una generació i que aquesta legislació pretén modificar algunes coses més que unes lleis. Malauradament, és massa evident que avui encara, malgrat les lleis, la normalització de l'ensenyament en Valencià a tots els pobles de parla valenciana, està a cada vegada més lluny de ser una realitat.
B)PEV, PIL O PIP?
Els tres models que coneguem avui d'ensenyament del i en Valencià s'exposen per part de Vicent Sala i de Vicent Pascual en juny de 1991 en el llibre encomanat per la Conselleria d'Educació: Un model Educatiu per a uns sistema escolar amb tres llengües. Aquesta publicació marca un punt d'inflexió força important. Per una banda dissenya diferents models per a l'ensenyament del valencià que, avui en dia, semblen ser els únics possibles. No es pot dubtar de l'eficàcia dels models PEV (programa d'ensenyament en Valencià) i PIL (programa d'immersió lingüística). El Valencià està en deute amb els i les mestres que es van llençar a defendre la llengua. Esperem que algun dia algú ho recorde i els rendisca el merescut homenatge.
Però el llibre dels Vicents també oficialitzava els PIP (programes d'incorporació progressiva). Tot i estar en un principi restringit a les comarques castellanoparlants, aquest model ha estat un entrebanc a l'hora d'aconseguir que totes les escoles de les comarques de predomini lingüístic valencià siguen avui d'ensenyament en valencià. El govern d'aleshores en mans dels socialistes amb persones com Ciprià Ciscar, Baltasar Vives, Vicent Sala, Honorat Ros, etc., a la Conselleria d'Educació, donava certa garantia que els models més adequats s'anaven a impulsar. El PEV que en aquell moment tenia una demanda molt gran. Impulsat pel Servei d'Ensenyament en Valencià i un equip d'assessors que es creien la feina i la feien molt bé, va aconseguir en pocs anys fer taca d'oli. Comarques com la Ribera del Xúquer o la Safor van vore que la pràctica totalitat de les escoles públiques adoptaven el model PEV. Ara bé, l'excés de prudència del PSOE i els PIP en mans del PP , va legitimar als col·legis, sobretot concertats, per plantar-se i no donar gairebé gens de Valencià.
Tangencialment va ser l'anglés qui n'eixí beneficiari. Per molt que estiguérem impulsant l'ensenyament en la nostra llengua, una llengua estrangera demanava a crits la seua entrada a l'escola: l'anglés. Si en els anys 80 la majoria del centres ensenyava el francés com a llengua estrangera, als 90 l'anglés entra amb força i provoca que al final de la dècada l'ensenyament del francés siga residual com a optativa de la ESO. A més, amb la implantació de la Logse s'introduïa la llengua estrangera als 8 anys. Però alguns centres anaven més enllà. L'ensenyament de l'anglés des d'infantil va portar a la creació del PEBE (Programa d'Ensenyament Bilingüe Enriquit), regulat per l'ordre de 30 de juny de 1998. Aquest model proposa que s'ensenye en valencià en els centres que no ho fan pel biaix de la introducció de l'anglés en infantil. El model obliga als centres que s'hi acullen a introduir l'ensenyament en valencià ja que era considera essencial assolir un nivell similar en ambdues llengües oficials. En el cas del valencià, sols s'aconsegueix aquest objectiu amb el model PEV o PIL. Si ens quedem amb la corfa i considerem el seu impacte en el coneixement de l'anglés i del valencià en zones no valenciano parlants, el programa és excel·lent. Però estés sense un control directe és un perill. Els centres privats podien justificar amb propostes com aquestes, programes molt més agressius. A més, el PP que ja governava al País Valencià, podra utilitzar aquesta treta per canviar la relació de forces de les diferents llengües dins del currículum com ho està intentant fer en els diferents decrets de plurilingüisme.
B) L'anglés, i quan més prompte millor?
En una declaració editada al mars del 2005 per Eurydice (La xarxa europea dedicada a proporcionar informació sobre els sistemes educatius europeus) es diu:
La Comissió Europea considera des de fa més de 30 anys(llei Palasí) l'ensenyament de les llengües com una prioritat.
En 2002, el Consell Europeu de Barcelona recomana des d'una edat primerenca l'aprenentatge d'almenys dues llengües estrangeres.
Per respondre a aquesta recomanació, la Conselleria edita en 2006 tractament de les llengües en un model d'educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. Fins avui és una de les millors propostes d'ensenyament trilingüe que és coneguen. Malauradament no ha estat utilitzada pel PP més que en el nom . Sota la excusa de l'ensenyament trilingüe han desmantellat el servei d'ensenyaments en valencià que tanta importància ha tingut en la implantació de l'ensenyament en valencià per substituir-lo al 2011 pel Servici d'Ensenyament en Llengües que ningú sap exactament que és i que ha vist ja passar per les seues mans tres esborranys de decret de plurilingüisme. S'han malbaratat una quantitat enorme de recursos amb els Pale que veuen disminuir ostensiblement la matrícula quan ja no tenen el caramelet del viatge a Londres.
Actualment s'està a l'espera d'un nou decret de plurilingüisme que, pel que es veu en els seus esborranys sols va a empitjorar la situació de l'ensenyament en Valencià.
B.1)Quan més prompte aprenguen una llengua estrangera, millor?
L'ensenyament d'una llengua estrangera també és una decisió política i els seus objectius han de tenir-se molt clars. Quan en 1997 es va publicar la primera ordre per a crear els PEBE, vaig realitzar a l'escola, una unitat amb alumnes de 5 sobre la utilitat d'aprendre Anglès. Les respostes que feia l'alumnat al principi es centràvem bàsicament en la necessitat de parlar anglès en diferents situacions (un amic o un familiar que viu a Anglaterra, un anglès que he conegut a la platja,... i poques coses més). Fou després d'una sèrie d'activitats que se n'adonaren del caràcter internacional de l'anglés i que els seria útil per entrar en contacte amb altres cultures que no parlen ni valencià ni castellà. Així doncs se n'adonem que l'ensenyament de l'anglés és el d'una lingua franca. Ja en els anys setanta, les autoritats lingüístiques estudiant allò que en aquestos moments corresponent al nivell bàsic de referència buscaren un nivell llindar o Threshold Level, per marcar els mínims exigibles per l'ensenyament d'una llengua. Tot i que els mètodes d'ensenyament d'una llengua estrangera seguiren altres camins, la proposta d'un anglés internacional o anglés basic (basic english), va obrint pas. Cal tenir clar que quan parlem d'anglés estem referint-nos a aquesta lingua franca que, al cap i a la fi és la que hem d'ensenyar en l'ensenyament obligatori.
B2)L'ensenyament de l'anglés es prioritari?
I ocupar el 33% del currículum?
Personalment estic segur de que no. A més encara no hi ha cap estudi que avale de forma fefaent que l'alumnat que aprén l'anglés en infantil en sap més o millor. Les premises que semblen ser veritats intangibles són almenys discutibles:
L'alumnat més jove aprèn més ràpid? Aquesta és una idea parcial fundada en uns a priori que no tenen en compte una gran multitud de factors com interaccions lingüístiques, afectivitat en la recepció de la llengua, llengua d'ambient familiar, llengua de carrer, etc. En principi algú va pensar que si el millor model per a l'aprenentatge del català és la immersió lingüística doncs traslladem el model a una llengua estrangera i obtindrem el mateix resultat. Serà veritat en una comunitat on la llengua majoritària d'aquesta comunitat fora l'anglés. Però si no és així no s'aconseguirà mai. El contacte amb persones que han estudiat a l'Aliança Francesa m'ho ha confirmat. Els seu nivell de francés era molt bó però en tot moment, qualsevol francés detectava que no eren francesos.
·         La rendibilitat del temps emprat en l'ensenyament aprenentatge primerenc d'una llengua estrangera s'ho mereix? No hi ha cap estudi que avale que els esforços, els mitjans, el temps que s'inverteixen en l'aprenentatge de l'anglés es tradueixen en una millora significativa del nivell. Al País Valencià hi ha en aquestos moments unes prioritats en l'ensenyament que estan molt per damunt de l'ensenyament de l'anglés. Tal i com ho hem vist a la primera part, estem arriscant el futur de la nostra llengua amb la cabuderia de que els xiquets i xiquetes aprenguen a parlar anglés mentre són de bolquers.
·         Si no aprenen des d'infantil no sabran mai anglés? Aquesta és una mentida. A l'estat espanyol estem infrautilitzant el sistema desvestint un sant per vestir-ne un altre. La xarxa de les EOI és única en el món. No hi ha cap altre país que posseïsca una xarxa d'escoles exclusivament dedicades a ensenyar idiomes. Les persones que hi han passat poden testificar que aquest aprenentatge exclusivament lingüístic ha estat efectiu i ha donat resultat en les persones que han aconseguit el certificat superior de l'escola d'idiomes. Perquè no potenciar-lo, millorar-lo, ampliar-lo... segurament perquè és públic i gratuït.
C) Cal contrarestar el procés de substitució cultural del castellà, ¿amb l'anglés?
Això és eixir del foc per caure en les brases. L'ensenyament de l'anglés en nivells baixos està contribuint a un procés de substitució cultural força perillós. En l'escola on treballe al festival de Nadal hi havia més cançons en anglés que en català. Pensem que als anys huitanta lluitàvem per la retolació de les escoles en valencià i ara ho estan fent en anglés
I això perquè ha passat? És evident que el neoliberalisme té molt a veure i el fet que el PP governe aquest País des del 1994 (19 anys) ha ajudat molt. Però no em de defugir responsabilitats i revisar una mica els nostres a priori. La nostra cabuderia respecte de l'ensenyament de l'anglés no ajuda en res.
No hem volgut sentir les veus que ja fa més de deu anys advertien que el procés d'introducció de l'anglés a les escoles era irreflexiu. El més flagrant en aquest tema no és l'esforç i cabuderia de la dreta ideològica sinó la ceguera de la suposada esquerra progressista. L'odi al castellà i tot el que venia d'Almansa ens ha portat a donar-li a l'anglés un estatut dins de l'ensenyament que està posant en perill la supervivència de la nostra llengua. I no vull parlar d'aquelles que pretenen que quan més llengües millor i que hem d'aprendre més llengües estrangeres.

D)Els països més avançats ensenyen tres llengües en el seu currículum...Doncs nosaltres també.
Si ens parem a analitzar el quadre següent:

Il·lustració : Font: Eurydice mars 2005

Sembla que Luxemburg és l'únic país que té un 80% del seu alumnat en primària que estudia 3 llengües la qual cosa és falsa. Si ens parem en la columna Espanya sembla que no aplega a 2 o 3 %, quan en realitat tota la població escolar de Catalunya i una part important de la població escolar del País Valencià, Euskadi i Galícia també ho fa, No oblidem que a aquestes comunitats tots aquells que parlen gallec, eusquera o català són bilingües. Els seus coneixements en la segona llengua estrangera més estudiada al món són pràcticament els d'un parlant nadiu. Gràcies al seu bilingüisme pràcticament natural, els nostres alumnes es poden comunicar amb quasi una desena part de la població mundial. Tindre el domini d'una llengua majoritària sempre ha estat un entrebanc per aprendre'n d'altres. Si tornem a la tabla que estàvem analitzant veurem que el país que menys estudiants té en una segona llengua estrangera és Irlanda ja que la seua llengua primera és l'anglés. No estan les dades del Regne Unit que serien força interessants. Així doncs al País Valencià tots els alumnes que estudien en escoles en Valencià tenen tres llengües al seu currículum: la de la nació on viuen més les dues llengües més parlades al món.
E) Els holandesos i els islandesos parlen millor l'anglés que els espanyols...Doncs perquè parlen pitjor l'Italià!
No indoeuropees
No vinculades amb cap familia
basc
Uralianes
l'hongarès, l'estonià el finès i el sami
No europees
el maltès, el turci l'àzeri
Sintèctiques
esperanto, volapuk, ido i interlingua
Indoeuropees
Llatines
aragonès, asturlleonès, català, espanyol, francès, gallec, italià, occità, sard, romanès, portuguès i romanx
Germàniques
l'anglès, el neerlandès, l'alemany, el frisó, el suec, el danès, el noruec, l'islandès i el feroès
Eslaves
bosnià, el búlgar, el rus, el polonès, el txec, l'eslovac, el bielorús, l'ucraïnès, el sòrab, el serbi, l'eslovè, el croat i el macedoni
Cèltiques
l'irlandès, el gaèlic escocès, el gal·lès, el bretó, el còrnic i el manx
Bàltiques
letó i el lituà
Hel·lèniques
el grec, l'armeni i l'albanès
 No oblidem que una llengua no és construeix sobre el buid. És veritat que no hi ha cap llengua que siga més fàcil que una altra, però si que ens és més fàcil aprendre'n una que una altra. Així, com podem veure al quadre holandesos i islandesos parlen una llengua germànica iguals que els anglesos.
Tenen referents lingüístics en la seua llengua més propers que nosaltres que parlem una llengua llatina. Ara qualsevol valencià arribara ràpidament a relacionar-se amb italians o portuguesos ja que les dues llengües llatines que domina li donaran els referents lingüístics necessaris. Per altra banda, tal i com ho hem dit en el punts anteriors, aquells països que tenen una llengua majoritària solen tenir tendència a no aprendre'n cap altra. Si en dubteu pregunteu-li-ho al madrilenys a la platja de Gàndia. Per la mateixa lògica aquells que en tenen una minoritària, tot i que siga estatal, van a necessitar parlar-ne una altra ràpidament.


[1]Si ens fixem en aquest quadre on sols trobem la llengua oficial veiem que els finlandés i el danés es parlat sols per un 1% de la població europea serà doncs lògic que aquestes poblacions necessiten una llengua diferent de la seua per comunicar-se amb la resta del món.

Acabem a més d’assenyalar que l’ensenyament de l’anglés, tal i com hem vist anteriorment, s’ha extés al sistema educatiu sobretot durant els anys noranta per la qual cosa tenim un professorat major de 40 anys que és majoritàriament  “de francés”




G) la majoria dels països Europeus són monolingües?
Si considerem que Europa, que no la Unió Europea compta amb 47 països i unes 200 llengües ens adonem rápidamente que això no és veritat.
No és poca cosa, la condició de llengua minoritzada és una recurrència que trobem en molts llocs d'Europa i fins i tot, llengües que tenen caràcter oficial en certs estats, ha de buscar estratègies per sobreviure. Hem parlat de Bèlgica, podríem parlar del finlandès o del irlandès. El cas de les llengües sense estat el cas és encara més alarmant. És el cas de França que té en el seu territori una llengua i almenys 8 patuesos: (català, èuscara, bretó, flamenc, alsacià, francoprovençal, occità i cors). Cal parar esmena en els termes llengua i dialecte (o patuès). Per molt que s'afirme rotundament per part dels filòlegs que els dialectes són les diferents formes de parlar una llengua, aquesta diferenciació està determinada més per una decisió política, entenent per política el poder exercit de forma explicita, i no per la comunitat en la qual està ubicada la llengua.
La situació del valencià és doncs privilegiada en comparació amb la d’altres llengües europees.
Per Concloure
Acabarem fent una proposta d’unes condicions mínimes imprescindibles per a introduir un ensenyament multilingüe al País Valencià:
·         Tenir en compte que l’objectiu general del currículum: e). en primària i i). a l'Eso, demanen competència lingüística en Valencià i en Castellà, no en anglès. Per la qual cosa qualsevol proposta que entrebanque aquest objectiu ha de ser rebutjada.
·         Cal tenir en compte les circumstàncies socio-lingüistiques de l’alumnat abans d’introduir cap programa que puga impedir que s'aconseguisca els objectius abans citat.
·         Cal un professorat preparat per a dur endavant qualsevol programa d’introducció de la llengua estrangera. Si no es té professorat format més val limitar-se a la introducció de l'anglés a tercer tal i com s'està fent actualment en la majoria dels centres educatius.
·         Cal que el professorat estiga en permanent reflexió sobre el que està fent. En aquest cas caldria seguir el model que es va utilitzar en el seu moment per la introducció de les línies en Valencià amb estades anuals de tres o més dies per reflexionar sobre plurilingüisme, creació de seminaris permanents amb reunions en horari de treball per, a través de metodologies d'investigació-acció, anar perfilant models, estratègies didàctiques, materials, etc. Aquest és el mateix model que es va utilitzar en els PEBES i és el que es demostra com l’únic que dona resultats per la formació del professorat.
·         L’ensenyament d’un idioma estranger és un ensenyament més i que, si no es canvia molts aspectes del sistema educatiu valencià actual, s’obtindrà el mateix nivell de fracàs escolar que tenim avui independentment de quina siga la llengua en la que es fracasse.
·         Sols és vàlid el disseny d’un model educatiu on el canvi que s'opere en el currículum permeta que disminuïsca el fracàs escolar que ha de ser el problema més important a enfrontar en aquestos propers anys. L’ensenyament de la llengua estrangera n’és un paràmetre més i no el més important
Consideració final
A la Wikipèdia trobàvem fins fa poc sense cap filtre que diguera el contrari el següent:

Inglés en España: hace referencia al conocimiento del idioma inglés en España, considerado de facto como segunda lengua del país, con un notable aumento de los colegios bilingües en los primeros años del siglo XXI. Lo cierto es que España nunca ha sido un país interesado en conocer este idioma a lo largo de la historia, siendo por ello un elemento muy recientemente introducido en la sociedad española.
Crec que l’article parla per si mateix i que els perills dels quals estem parlant no són ficticis sinó molt reals. Així doncs quan parlem de plurilingüisme i de que estem a favor de l’anglès pensem una mica en matisar la nostra afirmació si no volem alimentar algunes veus que volen que el valencià desaparega del currículum.


[1] Font wikipèdia