dimarts, 1 d’abril de 2014

¿Pública o privada?

Josep Vicent Bataller


Mirant el nostre ordenament legal i constitucional podríem convenir que l'educació és un dret universal, que té que ser per a totes i tots, amb igualtat de condicions, i ha de ser una educació que no segregue, discrimine o adoctrine. Ha de ser una educació basada en el respecte a totes les creences (laica) i que defense els drets humans i valors universals com la justícia, la solidaritat i l'equitat. Si som coherents amb aquests principis no és gens aventurat afirmar que l'escola pública és l'única que els practica i els garanteix, front a la concertada-privada que sí segrega, discrimina i adoctrina. L'escola pública és inclusiva, en ella caben totes les persones, sense discriminació per raó de raça, sexe, religió, capacitats, origen social o cultural... Mentre que tothom sap que a la concertada-privada sí que es discrimina. No deixa de ser un contrasentit que paguem amb diners públics (potenciant així un «doble finançament» que dona més recursos a qui menys ho necessita) escoles que adoctrinen i segreguen sense complir els principis fonamentals del nostre ordenament constitucional.
L'escola pública és plural i és laica... En ella caben totes les creences i els seus professionals hi accedeixen pel principi de mèrit i capacitat, és a dir, a ella accedeix el professorat més format i més competent. L'escola pública és l'única que garanteix el respecte a totes les creences i les no creences, a partir d'un ensenyament científic deslligat de qualsevol influència metafísica o religiosa que puga desviar l'alumnat de la racionalitat i de la veritat científica. En ella, l'alumnat pot trobar el reflexe de la societat on viu i on tindrà que desenvolupar-se, el que li permet crear una personalitat més rica i plural, partint de totes les opcions possibles per a escollir i quedar-se en aquelles que van a determinar la seva futura personalitat.
Arribats a aquest punt caldria plantejar-se per què hi ha escola concertada i privada. La resposta no és fàcil, però entre altres aspectes, cal apuntar directament a la hipocresia de determinades persones i extractes socials que veuen en la segregació la possibilitat egoista que els seus fills tinguen una educació «millor», amb més recursos (tot i que siga a costa de llevar-li'ls a qui més ho necessita) i que tinguen la possibilitat d'educar-se entre iguals o superiors dintre de l'escala social, a fi de potenciar contactes i amiguismes que puguen fer valdre el dia de demà al llarg de les seves vides. Així, aquells elements considerats com a nocius per a aquesta finalitat són segregats i desviats a l'escola pública, que té que abordar amb menys recursos una major diversitat i problemàtica. El que aquesta gent probablement desconeix és que amb aquest model es polaritza la societat i la convivència entre «guanyadors» i «perdedors» esdevé cada vegada més complexa i difícil, i ens du indefugiblement a una societat més injusta, inestable, insegura i perillosa.
Mentre el fill del conseller o del president de la Generalitat no vaja a la mateixa escola que el fill del fuster o del obrer, parlar d'igualtat d'oportunitats no deixa de ser una fal·làcia vergonyosa tant per als qui ho fan possible com per als qui ho consenteixen.